Skip to content

Internet de las Cosas

The Internet of Everything

The Internet of Everything

Imagínate un mundo donde cualquier objeto pueda ser identificado digitalmente. Cada objeto esta conectado a una red como Internet donde los mismos pueden ser gestionados y/o controlados por diferentes agentes, ya sean sociales, privados o gubernamentales.

El Internet de las Cosas (The Internet of Everything) ya es más que una idea en la mente de un grupo de personas. Actualmente ya existen dispositivos con geolocalización que nos indican donde están en caso de que los perdamos (y que aún disponga de batería).

El caso es que, desde una perspectiva más humanística, no me acaba de gustar demasiado la idea que por allá el año 2020 habrán cerca de 26.000 millones de dispositivos (sí, millones, no miles) conectados a la Internet de las Cosas según nos vaticina el informe de la consultora tecnológica Gartner (https://www.gartner.com/doc/2553315). Este hecho condiciona considerables cambios sociales, especialmente aquellos derivados de la importancia y trascendencia que tendrá para las sociedades el hecho de poder tener controlados todos los objetos tecnológicos a partir de aplicaciones móviles o web. No quiero ser fatalista pero siempre me han gustado mucho leer narrativa sobre distopías y una que me viene a la cabeza (con cierto temor, debo confesar) es 1984 de George Orwell. El motivo de esta forma de ver las cosas (o de presentirlas) es el hecho que cada vez más nuestras preocupaciones aumentan a medidas que la tecnología incorpora más funciones a nuestras vidas. Estamos pasando de ser esclavos de nuestras necesidades a ser esclavos (también) de las necesidades del móvil, del portátil, de las actualizaciones de las aplicaciones y, por tanto, nuestra esencia humana cada vez se va más y más abrumada por estar conectada a un mundo donde los objetos parecen tener vida propia. En este mundo, también hay espacio para que gobiernos y instituciones tanto públicas como privadas accedan cada vez más a nuestro espacio privado a través de estos objetos: que hacemos con ellos, cuando y para que los usamos, con que frecuencia y así un largo etcétera que contribuiría a crear una minería de datos para construir una sociedad más orientada a las necesidades de sus integrantes, teniendo también en cuenta el papel de los lobbies empresariales que aran todo lo que esté dentro de sus posibilidades para influir en que necesidades hay que invertir (las que generan rendimientos) y en cuales no hay que pensar (las necesidades más humanas).

No es fácil para mi imaginarme que un simple boligrafo este conectado a Internet a través de un módulo de radio de baja frecuencia, pero si debo reconocer que el hardware es cada día más y más barato, cosa que puede hacer posible que una línea de producción industrial sea capaz de incorporar módulos minúsculos de conexión al Internet de las Cosas y dejarlo listo para que en su primer uso el usuario final lo registre (o quizás lo registra en el momento de adquirido en una tienda – posiblemente online).

Algunas preguntas me vienen a la cabeza como por ejemplo que pasará si llegamos a atrevernos a poner chips a los bebés una vez nacidos para evitar confundirlos, perderlos o localizarlos es caso de secuestro, o cuando sea más mayor se de a la fuga de casa de sus padres o de algún restaurante sin pagar.

En resumen, de algún modo no me apasiona el rumbo a donde van las cosas. Quizás sea por la idea pre-concevida que tengo sobre mi tesis sobre el mundo de los objetos que vence al mundo de los sujetos, y esta fase de la humanidad en la que vivimos hoy en día me dice que estamos navegando rumbo a la consolidación de esa hegemonía.

Missdirection

En un mundo cada vez más inundado por cantidades inmensas de información resulta muy difícil poder estar seguros si realmente estamos sobre la pista de alguna cosa que realmente valga la pena todo el esfuerzo que realizamos descartando noticias, correos, twits, etc. Este hecho pude resultar trivial a simple vista pero hoy me he dado cuenta que hay aspectos muy importantes a tener en cuenta cuando tus decisiones, ya sean del día a día o aquella  que marcará un antes y un después en tu vida, se ven influenciadas o condicionadas en base a una u otra información que tienes a mano o que te ves influenciado por ella.

El caso es que, según mi punto de vista, puede resultar relativamente sencillo jugar con las tendencias sociales simplemente llamando la atención a puntos de distracción que nos hacen despreocuparnos, aunque sea por unos instantes, de otras cuestiones sobre las cuales prestamos más atención. Recuerdo la obra de Guy Debord ‘La sociedad del espectáculo‘ donde se hace especial énfasis en el hecho que existe una necesidad social generalizada de crear escenarios y escenas sobre las cuales hacer una representación con el objetivo de demostrar al resto de persones las relaciones causa-efecto que se dan en ciertas circunstancias. En base a esto, Debord argumenta que no vivimos una vida plena y consciente sino que vivimos nuestra propia representación de aquello que seria (pero no lo es realmente) nuestra propia vida.

Esto que puede parecer muy radical a simple vista tiene mucho que ver sobre como se viven hoy en día los estereotipos sociales de ser padre de familia, ser una persona humilde y trabajadora, ser una persona respetuosa y tolerante, … Si sumamos a estos estereotipos con los que nos marcan y marcamos a nosotros mismos el hecho que la información puede alterar hacia donde prestamos atención, el resultado esperado, en base al sentido común, es que no sabemos que dirección tomar para conducir nuestra vida. De hecho creo que una de las partes más complicada de ‘aprender a vivir’ es precisamente saber quien eres, que quieres ser y hasta donde puedes ser y no siempre se llega a ser consciente de ello ni siquiera en el momento adecuado para intentar retornar las riendas de nuestra propia existencia.

En conclusión, hoy en día puede resultar muy confuso saber quien eres, que eres y a que aspiras a ser y, desde luego, este ejercicio de despertar consciencia no se practica lo suficiente en las etapas más elementales de nuestra educación; parece com si el sistema, en su aran de crear más sistema, nos atrape des del primer momento anulando toda posibilidad de pensar sobre nosotros mismos con el objetivo de encadenarnos a una sociedad donde la oferta y la demanda pone el precio a valor de tu vida.

Para evitar mirar a donde nos dicen, para evitar ser seducidos por las falsas ilusiones y esperanzas de satisfacción personal consiguiendo esto y lo otro, lo que mejor se me ocurre es ejercitar la identificación de aquello que es relevante en nuestra existencia de lo que no lo es y a partir de aquí atender las obligaciones inexcusables del día a día pero también atender a las necesites intelectuales y espirituales de satisfacción personal y crecimiento emocional para aprender a darnos cuenta que nosotros también existimos para nosotros mismos.

Innovación continua: las relaciones humanas como esencia de la innovación

Innovar y crear de forma sostenible.

Innovar y crear de forma sostenible.

En el libro de Eric Ries ‘El Método Lean Startup’ (ver post Lean Startup) define una startup como una institución humana diseñada para crear un nuevo producto o servicio bajo condiciones de incertidumbre extrema. En base a mi experiencia particular en la gerencia de equipos de desarrollo tecnológico, vamos a analizar a continuación que engloba esta definición haciendo una lectura desde el punto de vista de la antropologia social.

En primer lugar, como institución humana, toda startup tiene como principal valor el capital humano que la integra, entendiendo esto como el conocimiento, habilidades y experiencia que cada miembro que la conforma puede aportar. Ahora bien, la relación entre estos miembros, las emociones, ilusiones y manera de dirigir sus vidas (tanto profesionales como personales) son, desde mi punto de vista, un componente esencial para poder crear el ambiente de trabajo que propicie la ilusión por experimentar.  La ilusión por experimentar la considero esencial para poder conseguir ideas nuevas, nuevos puntos de vista, nuevas motivaciones. Por ejemplo, las mejores ideas que hasta hoy en día he tenido me han surgido jugando con mis hijos. Esto es debido, principalmente, a que las condiciones de integración en el contexto son propicias para dejar a la mente pensar a su manera, algo parecido a ver desde fuera de la caja.  A raíz de esta afirmación, podemos decir que afecta a la creación de este ecosistema de relaciones humanas tanto los factores físicos como los no-físicos. Por ejemplo, podemos tener un equipo estupendo en cuanto a calidad humana (relaciones, virtudes, valores) y profesional (conocimiento, experiencia y habilidades) trabajando en unas instalaciones sin ventanas, incluso sin ventilación. Este factor físico afectara a como se crearan las condiciones (el contexto) donde se crearan nuevas ideas. Incluso podría a llegar a mater la creatividad, y por tanto la innovación dado que los miembros no tienen un recursos básico para crear un contexto de transito de ideas adecuado. Por tanto, todo contexto orientado a ser la cuna de una fuente de ideas innovadoras tienen como condicionante tanto los factores humanos (especialmente los sociales) y los físicos (especialmente donde se llevaran a cabo esas relaciones).

Ahora bien, en base a esta reflexión nos podemos formular la siguientes preguntas: ¿podemos crear un contexto de innovación para una startup a través de Internet? Si entendemos Internet como un ecosistema donde se llevan a cabo interacciones sociales en condiciones completamente equiparables a la del plano físico (ver post Las cinco reglas de la virtualidad de Woolgar), ¿que condicionantes tendríamos que considerar para poder afirmar que podemos crear una startup completamente desde cero a través de Internet?

En segundo lugar, la definición de Ries afirma que las condiciones de incertidumbre son extremas. Este punto es esencial tenerlo en cuanta cuando estamos diseñando un producto o servicio que aún no sabemos (no se puede predecir) como será recibido por parte del mercado de usuarios que consideramos potenciales. Bajo condiones de incertidumbre extrema, la mejor táctica es la adaptación en vez de la predicción. Si orientamos el equipo humano a navegar en el diseño del producto en respuesta al feedback recibido por parte de los usuarios de la versión del producto actual, la capacidad de modelar una solución/diseño cada vez más adecuado a la demanda estos usuarios requerirá, además, creatividad constante para dar a aquellos usuarios lo que desean. Ojo, hay que tener en cuenta que los usuarios de un producto, especialmente tecnológico, desean muchas veces algo muy diferente de lo que dices desear, y una trampa donde muchas startup caen una y otra vez es la de suponer/predecir que tendencia tiene el mercado en base a una linea de negocio, por tanto imponen un producto en lugar de crearlo tal y como los usuarios desean tener.

En conclusión, todo proyecto es un proyecto humano, por tanto hay que tener en cuenta en cada contexto como afectan la relaciones sociales de los integrantes de este proyecto, su conocimiento sobre una o varias materias, su experiencia y sobre todo sus habilidades sociales para interactuar con otros miembros del equipo sin dañar las emociones de los demás ni las propias (asertividad y empatía).

Què és la reputació en línia?

Mirant cap a l'horitzó

Mirant cap a l’horitzó

Últimament sentim molt a parlar sobre conceptes com la marca personal i la reputació en línia. Aquests neologismes de vegades creen confusió perquè no sabem exactament que volen dir, l’abast que poden tenir o, fins hi tot, en quines disciplines i àrees de coneixement poden ser d’aplicació. Anem a veure, de forma molt resumida, que és la reputació en línia/la marca personal, també popularment coneguda com a reputació online.

Imaginat que ets el gerent o propietari d’una empresa que fabrica un determinat producte o ofereix algun tipus de servei. El mètode clàssic de donar a conèixer les activitats que es duen a terme a la teva organització es duu a terme per mitjà del catàleg de productes o serveis. En ell es deixa constància d’allò a què es dedica la teva organització, del valor afegit dels seus productes i altres aspectes com la qualitat, preus i disponibilitat. Aquest catàleg de productes o serveis es sol donar a conèixer per mitjà de tècniques de màrqueting i publicitat, normalment adreçades a una audiència concreta. En funció del tipus de destinataris la tècnica publicitària variarà i s’adaptarà a allò que el sector professional espera trobar. De vegades també s’innova fent ús de noves tècniques que ajudin a captar l’atenció del públic per mitjà de noves aproximacions, noves estratègies de presentació i fins hi tot canviant paradigmes com el de porta freda per altres més propers o més personalitzats com ara les xarxes socials. Tot això que hem resumit fins aquí té una característica molt important: l’empresa té el control de la publicitat que fa, i és capaç de dirigir-se a un públic objectiu i modelar la seva imatge en el mercat en què es mou. En altres paraules, la imatge la crea a partir de campanyes publicitàries que fa i normalment hi ha un equip que hi treballa per a mantenir-la i posar-la al dia.

La reputació és un concepte diferent, ja sigui en línia o en el pla físic. La reputació es construeix de forma col·lectiva a partir de les relacions empresa-client, projecte-usuari, comunitat-membre. És important tenir en compte que la reputació, des d’un punt de vista antropològic, és una construcció social. La reputació és sinònim de prestigi, de fiabilitat, de confiança, i és definida i redefinida constantment d’acord als individus que contribueixen a mantenir-la: des del propi autor de la marca personal fins al més recent participant que opina o dóna exemples (favorables o desfavorables) respecte de la autenticitat i credibilitat de la informació que comparteix i dels productes o serveis que ofereix.

Internet és un mitjà que juga un paper molt important en el concepte de reputació o marca personal. La marca personal és la reputació que es va construint; és l’empremta de les nostres accions transmeses per l’opinió dels altres. En el cas d’Internet aquesta és anomenada reputació en línia. Tradicionalment, la publicitat sobre les qualitats d’una determinada persona solien donar-se a conèixer a partir dels familiars i amics més propers fent ús del boca a boca. Avui en dia Internet és un mitjà que permet construir la reputació personal a gran escala. Un dels pilars bàsics és per mitjà de la compartició d’informació que crea valor per a altres persones a través de la xarxa. La creació de valor a partir de la compartició d’informació i coneixement és un dels pilars fonamentals per a construir la reputació en línia. Paradoxalment, segles enrere l’accés a la informació amb valor era un aspecte reservat a les classes més privilegiades i sinònim de poder, ja que accedir a una determinada informació implicava accedir a un determinat coneixement que et posava en una situació d’avantatge davant la resta de persones. A Internet aquest fet es gira, és a dir, quant més informació de valor comparteixis per ajudar a crear coneixement, més creixerà la teva marca personal, el teu prestigi i la teva reputació. Aquest fet és el que jo personalment anomeno la democratització de la informació i del coneixement, i es fonamenta en la creença que les comunitats de persones funcionen molt millor si hi ha un accés lliure a la informació de valor per tal que aquesta pugui ser transformada en coneixement útil d’acord al context d’ús en que aquest es construeix.

Espero que hagi pogut contribuir a aclarir, de forma molt sintetitzada, la diferència entre marca i reputació en línia/marca personal. Tampoc vull desaprofitar l’ocasió per a desitjar a tothom molt bones festes de Nadal i molt bona entrada d’any al 2014.

Merry Christmas.

The digital now

Abha Dawesar is an Indian novelist writing in English.

Abha Dawesar is an Indian novelist writing in English.

According to my personal interest in terms of researching about information and knowledge society, I found in TED a quite interesting dissertation from Abha Dawesar, who tries to define a new concept called the digital now. She’s an Indian novelist who usually writes in English, and as she declared to a TED audience, she’s interested in the self and fiction. She told us she was one of the victims of Hurricane Sandy and for a short period of time, she got used to live without electricity and other accommodations of the modern and developed societies. According to this, she started to think about how important are new technologies in ours lives. She made an assumption: food and shelter used to be the most important things human beings always are worried about, but nowadays, in developed societies, the information and communication technologies are a real need for us. This is an extremely ethnocentric point of view according to the anthropological approach, but I think it is bound to be true today, so we are even a bit more mean than we used to be years ago before the digital revolution.

The digital now is a term that refers to the when and the where in the cyberspace in order to understand the present, the past and the future in the virtual world. She took notice that cyberspace doesn’t have physical places, so information flows around us extremely fast. According to this definition, we aren’t able to process all pieces of information that usually surround us in a normal day. It produces a new state of perception people, who see the physical world in a different speed than the virtual world.

This following text is the transcription I got from TED. The main idea is that ICT runs on its own speed and human beings are crawling it.

I think that technology has altered that flow of time. The overall time that we have for our narrative, our lifespan, has been increasing, but the smallest measure, the moment, has shrunk. It has shrunk because our instruments enable us in part to measure smaller and smaller units of time, and this in turn has given us a more granular understanding of the material world, and this granular understanding has generated reams of data that our brains can no longer comprehend and for which we need more and more complicated computers. All of this to say that the gap between what we can perceive and what we can measure is only going to widen.

Science can do things with and in a picosecond, but you and I are never going to have the inner experience of a millionth of a millionth of a second. You and I answer only to nature’s rhythm and flow, to the sun, the moon and the seasons, and this is why we need that long arc of time with the past, the present and the future to see things for what they are, to separate signal from noise and the self from sensations. We need time’s arrow to understand cause and effect, not just in the material world, but in our own intentions and our motivations. What happens when that arrow goes awry? What happens when time warps? (Dawesar, 2013)

I agree with her about how time is perceived in a different way between physical and virtual world, but everything that happens in the virtual world is directly connected to something which is real, so we should ask to ourselves the following questions first: Why are people involved in an information flow which is clearly overflowing the capacity of processing of individuals? We are able to process a lot of data coming from Internet, apps and others, but why are we so interested in aggregating more a more sources of information to our lives? Is perhaps a new form of greed in developed societies? Is perhaps that we feel insecure so we need to be aware of everything is happening in the world? As far as I’m concerned, time is the same in the two worlds, but in the physical world we have to deal with people in human speed whereas in the virtual world we have to face the challenge of discerning among lots of events which carry lots of decisions we should take.

Full video on ted: http://www.ted.com/talks/abha_dawesar_life_in_the_digital_now.html

La visió constructivista del desenvolupament tecnològic

The Social Construction of Technological Systems: T. Pinch i W.E. Bijker.

The Social Construction of Technological Systems: T. Pinch i W.E. Bijker.

Històricament s’ha considerat que la interacció entre tecnologia i societat tenia un únic sentit: la tecnologia impacta sobre el medi social provocant canvis en aquest últim. Aquests canvis són, en essència, econòmics, socials, polítics i culturals. Aquesta qüestió és el nucli central del que passaria a anomenar-se el determinisme tecnològic. La tesi d’aquest determinisme és el fet que la tecnologia és l’agent més important en els canvis socials que s’han produït al llarg de la història de la humanitat i per tant, aquesta, és la base sobre la qual tota societat s’alimenta.

Per altra banda, a més a més del determinisme tecnològic, es va afegir la teoria que la tecnologia té el seu propi curs, el seu propi cicle de vida al marge de l’activitat i intervenció humana. Aquesta teoria va ser batejada amb el nom d’autonomia de la tecnologia.

La qüestió central és que tant el determinisme tecnològic com l’autonomia de la tecnologia apliquen un paradigma que deixa completament a un costat la possibilitat que la societat intervingui i influeixi en la seva concepció, disseny, aplicació/ús i obsolescència. A partir d’aquesta qüestió es va començar a plantejar una nova visió d’aquesta relació entre tecnologia i societat, i que va ser donada finalment a conèixer com la visió constructivista del desenvolupament tecnològic. Aquest nou paradigma estableix com a principi bàsic en el seu model conceptual que la tecnologia i la societat s’influeixen mútuament; és a dir, hi ha una diàleg entre la innovació tecnològica i el medi social on aquesta es dona. És a dir, es planteja la pregunta al revés: quins efectes té el medi social sobre la tecnologia i quins efectes té la tecnologia sobre el medi social?

Però hi ha un altre principi que també diferencia exhaustivament aquesta nova visió dels seus dos antecessors: mentre que el determinisme tecnològic i l’autonomia de la tecnologia especulen sobre com la societat s’ha anat transformant a mesura que al llarg de la història han anat apareixen els diferents artefactes tecnològics – com ara la impremta, l’electricitat, l’energia nuclear o la microelectrònica -, la visió constructivista es basa en un mètode empíric per a estudiar aquesta interrelació entre tecnologia i societat.

Però, quins sons exactament aquests canvis que la tecnologia i la societat van experimentant al llarg de la seva evolució? Els canvis són els següents:

  • Canvis socials: que tenen a veure principalment amb el mode de vida i vida social dels individus d’aquella societat. Un exemple d’actualitat és el cas de la telefonia mòbil i la seva assimilació en el dia a dia de l’individu de les societats occidentals.
  • Canvis culturals: que afecten a la construcció del significat (com els individus entenen el món) i la producció simbòlica (el pensament d’aquella societat). Un exemple d’actualitat és l’accés a la informació que ens ofereix Internet i com aquesta és seleccionada i processada pels individus construint un nou coneixement que s’incorpora o rebutja en l’imaginari dels individus.
  • Canvis econòmics: en com la societat produeix i consumeix tecnologia; com aquesta deixa obsolets altres mètodes i mitjans de producció i en crea altres substituts. Un exemple d’això és el canvi de paradigma de les societats industrialitzades cap al paradigma de les societats de la informació i del coneixement (societats informacionals i comunicacionals d’acord amb la definició de Manuel Castells).
  • Canvis polítics: o com les societats s’organitzen d’acord amb l’ús, concepció i producció de les noves tecnologies. Diversos exemples són possibles com ara el marc jurídic de la llei 11/2007, de 22 de juny ,d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics. per a la regulació bàsica de l’administració electrònica.
  • Canvis en les relacions de poder: que té com a fonament la idea que una societat és més o menys avançada en relació a la seva capacitat de consum i producció tecnològica, i que aquest fet té a veure a com aquella societat és vista des de les altres creant-se un estatus relatiu a una escala de valors internacionalment acceptats.

La perspectiva constructivista neix aproximadament a la meitat de la dècada dels 80 i és també coneguda amb el nom de configuració social de la tecnologiasocial shaping of technology – i la van desenvolupar investigadors relacionats amb la disciplina de la sociologia del coneixement científic. Aquest col·lectiu, juntament amb un moviment ja present en aquell moment anomenat STS – Science, Technology and Society (CTS – Ciència, Tecnologia i Societat) integren la voluntat de consolidar un sistema d’investigació total i veritablement interdisciplinari amb l’objectiu de poder portar a terme l’estudi de la innovació tecnològica i els fenòmens que es donen al voltant d’ella obtenint per resultat dues versions d’aquests estudis:

  • Una versió coneguda com la moderada, i que té en consideració el principi que tot anàlisis de tecnologia ha de fer-se tenint en compte el context social on es donen el processos d’innovació tecnològica .
  • Una versió coneguda com a radical, on a més  més dels principis de la versió moderada, s’intenta posar al damunt de la taula, per mitjà de mètodes empírics, allò que coneixem com el contingut propi de la tecnologia. Aquest contingut és, a més a més del seu disseny i les decisions presses al voltant del mateix, les causes polítiques, socials i culturals que configuren i fan que l’artefacte és com és i funcioni com funciona, a més a més dels possibles usos previstos i no previstos que se li poden donar per part dels individus fruit del procés d’apropiació tecnològica.

L’enfoc constructivista, en aquesta versió radical, empara tres enfocs teòrics importants i diferents entre sí:

  • La Construcció Social de la Tecnologia – SCOT, desenvolupat per els investigadors T. Pinch i W.E. Bijker.
  • La Teoria de l’Actor-Red – ANT, desenvolupada per els investigadors B. Latour,  M. Callon i J. Law.
  • La Teoria de Sistemes Tecnològics, propossada per l’historiador de la tecnologia T.P. Hughes.

En un proper post provaré d’explicar en consisteix el mètode SCOT juntament amb la seva història i el cas d’estudi propossat per T. Pinch i W.E. Bijker.

Internet com el cinquè gran relat del postmodernisme

Jean-Francois Lyotard

Jean-Francois Lyotard

El postmodernisme és un dels corrents filosòfics de finals del segle XX, i tot hi que no té un inici concret, molts intel·lectuals el fixen en el període que va des de la caiguda del mur de Berlín (1989) fins a l’atemptat de les torres bessones (2001). Aquest interval de temps no està triat a l’atzar sinó que respon a uns fets molts concrets que van passar al llarg d’aquest període i que va produir una sèrie de discursos al voltant de la qüestió de que no existeix un tot sinó diferents interpretacions semblants en relació a la localitat del fenomen que s’analitza.

Abans d’entrar en debatre la qüestió central d’aquest post (Internet com el cinquè gran relat del postmodernisme), m’agradaria comentar que la paraula postmodernisme a causat, sense cap mena dubte, molta confusió, no només en els àmbits més filosòfics sinó sobre tot en altres àrees de coneixement com ara l’art, el cinema, la literatura i així un llarg etc. El motiu ha estat en que aquesta paraula es va posar de moda a finals del segle XX per a referir-se a les noves avantguardes però l’abús d’aquest terme, va finalment, crear una confusió general sobre què realment era el postmodernisme, especialment en els àmbits del pensament.

El cas és que per a saber, a més o menys precisió, que és la postmodernitat cal saber primer que és la modernitat. La modernitat és el període de la història que neix a l’època de la il·lustració francesa i anglesa (segles XVII i XVIII) i que es caracteritza per situar la raó per damunt de qualsevol religió per a explicar els fenòmens que es donen al món. Aquest fet té com a principal conseqüència el desencadenament de l’apropiació de la història per part de l’ésser humà, deixant les qüestions religioses al marge d’allò que els individus són capaços de construir i explicar per els seus propis medis; la persona es defineix unes metes a aconseguir en la vida, apareix la industrialització, es creen noves classes socials i s’arriba a una etapa que podríem denominar com d’actualització permanent dels valors socials. La fi d’aquest període és la societat de la informació i no pas la postmodernitat, on la modernitat és igualment continguda i diferenciada de la postmodernitat per els nous clixés estètics que aquest última aporta en les diferents àrees de l’art i del saber humà.

Com a figura més destacada del postmodernisme filosòfic, cal citar a Jean-François Lyotard i la seva obra La condición posmoderna: informe sobre el saber‘ (1979). En aquest llibre, Lyotard analitza la importància del saber a les societats desenvolupades i treu com a principal conclusió  que és a les societats desenvolupades a on s’acumula més el saber i per tant, conclou, és a on s’acumula més el poder.

Un quants anys després, va escriure un altre llibre titulat La posmodernidad (explicada a los niños)‘ (1986), llibre especialment complex tot i el subtítol amb el que el va batejar. Al marge de la dificultat que planteja aquest obra en el moment d’analitzar-la, sí que ens hem de quedar amb un dels capítols més importants de la filosofia postmoderna (capítol 3):  missiva sobre la història universal. En aquest text, Lyotard prova d’explicar-nos que han mort els grans relats que s’havien imposat en la civilització occidental. Aquest gran relats són:

  • El cristianisme
  • El marxisme
  • L’il·luminisme
  • El capitalisme

Tots ells tenen en comú la promesa d’una vida millor per a les persones i a més a més donen legitimitat per a actuar en pro a la finalitat que persegueixen; el cristianisme afirma que Déu és la explicació de tot i que seguir els seus passos és anar cap a la salvació eterna i dóna legitimitat a la persecució de l’heretgia (la Santa Inquisició); el marxisme explica que el feudalisme ha estat derrotat per la burgesia i que d’aquesta neix el proletariat que derrotarà (dóna legitimitat a la revolució proletària) a la burgesia per a finalment constituir-se un món on la terra no té cap altra amo que el que la treballa (estat de la plenitud); l’il·luminisme afirma que si deixem que sigui la raó la que governi la nostra vida, aquesta ens portarà cap a la realització personal (dóna legitimitat a la lluita contra allò que es consideri irracional, d’aquí es crea un etnocentrisme que veu les cultures exòtiques com a irracionals que portarà al naixement del colonialisme occidental); el capitalisme estableix el just equilibri dels mercats per tal de recompensar els esforços del treball portant a les persones cap a la prosperitat (dóna legitimitat a l’exercici de l’economia de lliure mercat i d’aquí el neoliberalisme).

Lyotard afirma que ja no existeixen aquests relats, que ja no tenen validesa en les societats occidentals perquè han deixat de ser arguments vàlids, ja que el  amb el saber es pot demostrar que són solament relats teleològics (que tenen finalitat en sí mateixos i prediquen que la consecució de la mateixa és inevitable) on mai s’acomplirà l’ideal que persegueixen degut a la dificultat de materialitzar-se en la realitat de les persones que li podrien donar sentit. Però el nucli de la postmodernitat és el fet que no existeix un gran relat que expliqui la totalitat de les coses, sinó que més aviat existeixen petits relats que sí donen una explicació del sentit de la història de forma local a les persones que viuen aquella realitat social: en detriment dels grans relats apareix l’exaltació dels petit relats. Aquest fet, la història llegida com a fragments relatius a allò local, és el nucli del pensament posmodernista que enalteix lo fragmentari a lo totalitari.

Però, hi ha un possible cinquè relat en la meva més humil opinió. Aquest gran relat es basa en la promesa de que la tecnologia porta inexorablement al ésser humà a viure una vida més plena, amb més comoditats, amb més seguretat i moltes altres avantatges. Tot això és per a mi un gran relat ja que de moment semble que la configuració de la societat de la informació, amb Internet com el seu principal element tecnològic, no acaba d’evitar el trauma de moltes famílies (occidentals o no) de haver de patir les conseqüències d’una crisi mundial en la que ells poca cosa tenen a veure (o més aviat molt poc). És segurament un argument molt subjectiu el que ara dono, però és molt trist imaginar una societat de la informació i del coneixement on podem patir veritable gana al mateix temps que estem rodejats de xarxes wi-fi i un telèfon mòbil intel·ligent a la butxaca. També cal recordar fets associats en aquest progrés tecnològic com el terror a les fàbriques de muntatge de tabletes i telèfon mòbils a la Xina o el vaixell de programadors a les costes dels Estats Units.

El postmodernisme va deixar de tenir sentit quan el desafortunat atemptat de les torres bessones va tenir lloc, ja que va anul·lar l’argument de que no existia una explicació global als fenòmens que passen al nostre món. Aquest fet va ser de tractament global i per tant va tenir repercusions i interpretació global-universal.  El cas és que a partir d’aquest moment ha quedat en entredit quina és la següent etapa que viu la humanitat. És potser la sobremodernitat (Augé;1992)? Analitzarem aquesta qüestió en un proper post.

Els 5 llibres més valuosos que he llegit sobre investigació social

Avui començo les vacances d’estiu. Per a mi són un període per estar tranquil amb la meva dona i els meus dos fills, reflexionar sobre les coses que em pasen al llarg de l’any i planificar-ne les que tinc entre mans.

La lectura, ja sigui tècnica o no, no deixa de ser un dels meus interessos (i vicis) tot i estar de vacances; ans al contrari, trobo que quan més en calma amb mi mateix, més obert i animat estic a retrobar-me amb els meus pensaments, interessos i curiositats sobre el món d’Internet i la tecnologia. Del tot cert que algunes vegades aprofito per re-llegir alguns articles, treballs, i fins hi tot llibres sencers sobre temàtiques relacionades amb l’estudi social de la tecnologia. És per aquest motiu que avui m’he animat a fer una llista d’aquells llibres que considero com a imprescindibles per a comprendre l’estudi de les relacions socials, especialment a Internet. Tot i que no tots estan focalitzats en l’estudi d’Internet, sí que tenen, però, un valor significatiu com a considerar-los les obres base per a després fer el salt a la literatura més específica sobre la societat xarxa.

Us deixo la relació ordenada segons el meu criteri i que considero el més lògic per tal d’anar progressivament apropant-nos al concepte de comunitat virtual i antropologia d’Internet.

Clifford Geertz

La interpretación de las culturas – Clifford Geertz

Geertz, C. (1992) ‘La interpretación de las culturas, descripción densa: hacia una teoría interpretativa de la cultura‘: Barcelona, Editorial Gedisa

Simplement imprescindible. El primer capítol presenta, amb diferents exemples i en diferents contexts, la tècnica per excel·lència en etnografia per a l’anàlisi de dades obtingudes després d’un procés etnogràfic.

Aquesta tècnica, anomenada la descripció densa (thick description), és en realitat un concepte ja presentat amb anterioritat per Gilbert Ryle en el seu assaig ‘Thick Description: Toward an Interpretive Theory of Culture‘.

Tal com Geertz ens el presenta, l’anàlisi consisteix en descriure totes les estructures de significació (allò que Ryle va anomenar els codis establerts) i en determinar el seu camp social i el seu abast.

Marc Augé

Los no lugares – Espacios del anonimato – Marc Augé

Augé, M. (1992) ‘Los no lugares. Espacios del anonimato‘: Barcelona, Editorial Gedisa, S.A.

Aquest és sense cap mena de dubte una de les millors obres de Marc Augé. Aquest antropòleg francès d’origen català ens descriu, pas a pas, el concepte de lloc o espai antropològic, concepte bàsic per a poder comprendre la importància i influència del context sobre les experiències viscudes. Augé aprofita per a reflexionar sobre com aquest espai antropològic queda redefinit en l’època actual de les grans ciutats, l’estrès i la falta d’humanisme. El ‘no lugar‘ són els llocs de trànsit; aquells llocs on tothom hi passa però no hi han experiències viscudes (per exemple un tram d’una autopista, els passadissos d’un centre comercial, …).

Obra molt valuosa i que connecta amb molts conceptes del ciberespai i de la etnografia virtual de Christine Hine.

Zygmunt Bauman

Tiempos líquidos – Vivir en una época de incertidumbre – Zygmunt Bauman

Bauman, Z. (2007) ‘Temps líquids – Viure en una època d’incertesa‘, Barcelona, Viena Edicions

Bauman és un sociòleg polonès que ha realitzat una incansable tasca d’investigació sobre classes socials, socialisme, comunisme, nazisme (va ser assetjat durant molts anys, cosa que el va forçar a emigrar en diferents moments de la seva vida) i també modernitat. Juntament amb el sociòleg Alain Touraine, va definir el concepte de modernitat líquida i que serà el motiu central de moltes altres obres com ara ‘Tiempos líquidos‘. En aquesta obra trobarem una definició i una sèrie d’arguments sobre que és la modernitat líquida. És un concepte relativament fàcil però alhora força complex si el volem aprofitar en tota la seva potència. La modernitat líquida estableix que les qüestions i institucions socials que tradicionalment han estat sól·lides, és a dir, que duraven en el temps i que tenien un valor intrínsec en sí mateixes, ara ja no existeixen, simplement vivim en un món on les institucions, classes i estatus socials es guanyen tant ràpid com ràpid es perden. Una obra que també recomano llegir juntament amb aquest llibre és ‘Mundo consumo: Ética del individuo en la aldea global‘ ja que es lliguen molts conceptes amb exemples molt actuals de com funcionen les cultures de les societats modernes.

Saskia Sassen

Una sociología de la globalización – Saskia Sassen

Sassen, S. (2007) ‘Una sociología de la globalización: discusiones‘: Buenos Aires, Katz Editores

Saskia Sassen és una sociòloga d’origen holandès que ha viscut a Argentina, Itàlia, França i els Estats Units. La seva principal aportació a la sociologia ha estat la definició del concepte ciutat global. La ciutat global és un lloc d’intersecció entre allò local i allò global. Revisa també l’evolució del terme estat-nació i intenta avaluar quin és el grau d’influència que aquest té o li queda sobre les societats que emmarca.

Posa de manifest la debilitat de l’estat-nació davant dels fets globals i com les ciutats es posen al cap davant dels principals fets i esdeveniments globals catalitzant aquests fenòmens cap a la cultura de la regió que l’alimenta.

Manuel Castells y otros

La sociedad red: una visión global – Manuel Castells y otros

Castells, M. y otros (2006) ‘La sociedad red: una visión global‘: Madrid, Alianza Editorial

Aquest llibre és una recopilació d’articles d’investigació de diferents autors. Cal destacar el primer capítol on Castells introdueix el valuós concepte de sociedad red. La teoria de la societat xarxa parteix d’un estudi històric de com les societats humanes s’han articulat des de molts segles enrere com a societats interconnectades a partir de diferents canals d’interacció – comunicació. Des de les lentes comunicacions amb missatges en coloms, passant per l’invent de la impremta, fins arribar a l’informacionisme. Aquí és on Castells posa èmfasi en el fet que el pas d’una societat industrial a una post-industrial es deu fonamentalment a que la informació es converteix en la principal matèria prima de treball en les societats modernes avançades. Les grans maquinàries industrials que van caracteritzar el segle XX es dissolen amb l’arribada dels ordinadors i especialment per Internet. El repte de les societats passa per saber com aprofitar les avantatges que comporta passar d’una societat industrial a una societat de la informació.

Las cinco reglas de la virtualidad de Woolgar

Virtual Society?: Technology, Cyberbole, Reality

Virtual Society?: Technology, Cyberbole, Reality

Steve Woolgar es un sociólogo que ha realizado estudios sobre diferentes aspectos del estudio social de la ciencia y la tecnología. La teoría social y el análisis de la gestión organizacional han sido los dos grandes ejes en los que ha centrado sus investigaciones.

En 2002 editó un libro llamado Virtual Society?: Technology, Cyberbole, Reality, donde se recogían una serie de artículos de investigación que se llevaron acabo durante el programa de investigación Virtual Society? The social science of electronic technologies. Dicho programa fue financiado por el ESRC – Economic and Social Research Council  donde se invirtieron en investigación la nada subestimable cifra de tres millones de libras esterlinas. Este presupuesto dio para realizar, entre 1997 y 2001, 22 proyectos de investigación interelacionados, donde participaron 76 investigadores de 25 universidades británicas y 4 extranjeras. De coordinar todo esto se encargó el CRICT – Centre for Research into Innovation, Culture and Technology de la Brunel University. Poco más adelante, seria la Saïd Business School de la University of Oxford la que lideraría la coordinación de los proyectos del programa.

La cuestión central de estas investigaciones fue la creación de un grupo británico de investigación sobre el impacto social de las nuevas tecnologias, especialmente en todo aquello relacionado con Internet. Los resultados han creado un referente que hoy en dia sirven de base para todo estudio que tenga por objetivo el estudio de lo social en Internet, ya sea desde el punto de vista de la interacción a través de dispositivos fijos o móviles.

Lo curioso del caso es que el libro editado por Woolgar es fruto de la selección artículos que los diferentes jefes de cada grupo de investigación del programa escribió por encargo de la organización, donde estos artículos habían de tener como eje central de su discurso, la discusión entre los virtual y lo real.

El caso es que Woolgar también escribió un articulo y lo llamó ‘Five Rules of Virtuality’ (que curiosamente es el primero artículo que aparece en el libro resultante Virtual Society? que como ya hemos dicho, él mismo editó). Este artículo es especialmente interesante ya que define cinco reglas con el objetivo de utilizarlas como lemas para entender y encontrar sentido a una posible sociedad virtual en advenimiento.

Estas cinco reglas de la virtualidad son las siguientes:

  • Regla 1: La aceptación y utilización de las nuevas tecnologías depende de forma crucial del contexto social local. Esta regla nos advierte de la suma importancia del contexto social  de un determinado grupo o comunidad para la utilización de las TIC, ya que el significado que le darán, son los significados que abarcan su cultura.
  • Regla 2: Los miedos y riesgos asociados con las nuevas tecnologías están distribuidos socialmente de forma desigual. Esta regla nos dice que las expectativas sobre las TIC diferen entre grupos sociales, comunidades, países, …
  • Regla 3: Las tecnologías virtuales son un complemento y no un sustituto de la actividad real. Esta regla nos intenta decir que lo virtual, en materia social, se configura como una dimensión más en la vida social del individuo.
  • Regla 4: Cuanto más virtual, más real. Para mí la regla más importante. El uso de las TIC tiene impacto en el mundo físico, y lo virtual, especialmente en las redes sociales, no deja de ser un reflejo de parte del mundo físico del indivíduo. Por tanto, son dos mundos que se influyen mutuamente.
  • Regla 5: Cuanto más global, más local. Esta regla nos advierte que cuanto más global es un fenómeno, más fuete es su adquisición de sentido en el contexto local. Por ejemplo, mucho ayuntamientos tienen sede electrónica, pro el uso intensivo de estas sedes será mayor por parte de la población autóctona en comparación con la foránea. Para profundizar más en este tema, es muy recomendable echarle un vistazo a Una sociología de la globalización (Discusiones) de la investigadora y socióloga Saskia Sassen, de la cual espero poder comentar algunas de sus investigaciones en futuros posts.

Estas son las cinco reglas que Woolgar estableció durante sus investigaciones en el programa Virtual Society? Para profundizar más en el tema, mi recomendación es leer directamente el artículo (a ser posible en el idioma original – inglés) y que se puede encontrar, junto con otros 16 artículos más, en Virtual Society?: Technology, Cyberbole, Reality. Estas cinco reglas tiene por objectivo ser las herramientas intelectuales para poder entender la evolución de una sociedad virtual.

La disjuntiva tecnològica

Disjuntiva tecnològica

Disjuntiva tecnològica

En els estudis socials de la tecnologia moltes vegades ens trobem, al revisar la història i l’evolució d’un artefacte tecnològic, que existeix un moment, fins hi tot més d’un, on hi ha més d’una alternativa diferent per a resoldre un determinat problema. Aquest fet és el que es coneix en els estudis socials de la tecnologia com la disjuntiva tecnològica.

Tradicionalment, i fins hi tot majoritàriament avui en dia, sempre s’ha justificat la tria d’una solució o una altre en funció de com d’eficient és l’artefacte resultant. És curiós aquest fenomen, especialment perquè deixa totalment de costat el valor de la influència social sobre el resultat final de l’artefacte que s’està dissenyant i construint. El predicat d’aquesta forma d’avaluar el per què es va triar un camí o un altre és el següent:

L’artefacte A és més eficaç que l’artefacte B, si aconsegueix millor l’objectiu proposat.

Des d’un punt de vista de la construcció social de la tecnologia resulta molt fàcil trobar un contraexemple que desmunti aquest raonament. Posem un exemple una mica exagerat però prou il·lustratiu: si volem matar una mosca, és més eficaç una bomba termonuclear que un matamosques tradicional. En canvi, la bomba termonuclear no és més eficient que el matamosques, ja que del tot cert que ens deixarà la casa, i possiblemente la ciutat sencera en ruïnes. La clau és considerar les dues dimensions de l’eficiència en relació a l’eficàcia de l’artefacte:

  • Els recursos ha fer servir han de ser proporcionals al problema a resoldre.
  • Els efectes secundaris han de ser els menors possibles.

Amb això vull dir que l’eficiència no sempre és l’opció triada, especialment si estem estudiant el per què ha evolucionat una tecnologia arribant a ser el que és considerant la besant social com a variable d’influència de primer ordre. A més a més, cal també considerar el fet que la història explicada des del punt de vista dels vencedors, té tendència a obviar les possibles alternatives, moltes vegades tant vàlides o millors que la vencedora, que podrien haver triomfat. Per tant, els artefactes que ens envolten podrien haver estat dissenyats d’una altra manera.

En conclusió, factors com ara econòmics, culturals, polítics i d’altres juguen molt sovint un paper decisiu sobre com quedarà finalment el  disseny, com serà la seva publicació, quina imatge i reputació tindrà juntament a com i quan arribarà als usuaris finals. Per tant, cal tenir en compte no tant l’impacte de la tecnologia en la societat, sinó més aviat el contrari: l’impacte de la societat en la tecnologia. De fet, és tan difusa la barrera entre societat i tecnologia, que moltes vegades es fa servir la metàfora del teixit sense costures per a denotar precisament aquest nivell de compenetració que fins hi tot ens porta a l’enfocament que l’entorn social està dins de la pròpia tecnologia i no pas al seu voltant.

A continuació us deixo aquest fragment de Wiebe E. Bijker en la seva obra ‘Building society. Studies in sociotechnical change‘ on remarca la importància de la influència en els dos sentits entre societat i tecnologia. Bijker, juntament amb Trevor F. Pinch, són els  que van idear el model analític SCOT – The Social Construction of Technology -, tot un referent en els estudis actuals des de la perspectiva constructivista de la tecnologia.

“It is sometimes said that we get the politicians we deserve. But if this is true, then we also get the technologies we deserve. Our technologies mirror our societies. They reproduce and embody the complex interplay of professional, technical, economic, and political factors. In saying this, we are not trying to lodge a complaint. We are not proposing some kind of technological witch hunt. We are not trying to say, ” If only technologies were purely technological, then all would be well”. Rather, we are saying that all technologies are shaped by and mirror the complex trade-offs that make up our societies; technologies that work well are not different in this respect from those that fail. The idea of a “pure” technology is nonsense. Technologies always embody compromise. Politics, economics, theories of the strength of materials, notions about what is beautiful or worthwhile, professional preferences, prejudices and skills, design tools, available raw materials, theories about the behaviour of the natural environment – all of these are thrown into the melting pot whenever an artifact is designed or built. Sometimes, like the Cypress Structure, the product fails in a tragic and spectacular manner. More often it works. But- and this is the basic message of this book– its working or its failing is always shaped by a wide range of disparate factors. Technologies, we are saying, are shaped. They are shaped by a range of heterogeneous factors. And, it also follows, they might have been otherwise.”

Bijker, W. E.; Law, J. (eds) (1992). “General introduction“. Shaping technology / Building society. Studies in sociotechnical change (pág. 3). Cambridge (MA): MIT Press.