Skip to content

Internet com el cinquè gran relat del postmodernisme

August 21, 2013
Jean-Francois Lyotard

Jean-Francois Lyotard

El postmodernisme és un dels corrents filosòfics de finals del segle XX, i tot hi que no té un inici concret, molts intel·lectuals el fixen en el període que va des de la caiguda del mur de Berlín (1989) fins a l’atemptat de les torres bessones (2001). Aquest interval de temps no està triat a l’atzar sinó que respon a uns fets molts concrets que van passar al llarg d’aquest període i que va produir una sèrie de discursos al voltant de la qüestió de que no existeix un tot sinó diferents interpretacions semblants en relació a la localitat del fenomen que s’analitza.

Abans d’entrar en debatre la qüestió central d’aquest post (Internet com el cinquè gran relat del postmodernisme), m’agradaria comentar que la paraula postmodernisme a causat, sense cap mena dubte, molta confusió, no només en els àmbits més filosòfics sinó sobre tot en altres àrees de coneixement com ara l’art, el cinema, la literatura i així un llarg etc. El motiu ha estat en que aquesta paraula es va posar de moda a finals del segle XX per a referir-se a les noves avantguardes però l’abús d’aquest terme, va finalment, crear una confusió general sobre què realment era el postmodernisme, especialment en els àmbits del pensament.

El cas és que per a saber, a més o menys precisió, que és la postmodernitat cal saber primer que és la modernitat. La modernitat és el període de la història que neix a l’època de la il·lustració francesa i anglesa (segles XVII i XVIII) i que es caracteritza per situar la raó per damunt de qualsevol religió per a explicar els fenòmens que es donen al món. Aquest fet té com a principal conseqüència el desencadenament de l’apropiació de la història per part de l’ésser humà, deixant les qüestions religioses al marge d’allò que els individus són capaços de construir i explicar per els seus propis medis; la persona es defineix unes metes a aconseguir en la vida, apareix la industrialització, es creen noves classes socials i s’arriba a una etapa que podríem denominar com d’actualització permanent dels valors socials. La fi d’aquest període és la societat de la informació i no pas la postmodernitat, on la modernitat és igualment continguda i diferenciada de la postmodernitat per els nous clixés estètics que aquest última aporta en les diferents àrees de l’art i del saber humà.

Com a figura més destacada del postmodernisme filosòfic, cal citar a Jean-François Lyotard i la seva obra La condición posmoderna: informe sobre el saber‘ (1979). En aquest llibre, Lyotard analitza la importància del saber a les societats desenvolupades i treu com a principal conclusió  que és a les societats desenvolupades a on s’acumula més el saber i per tant, conclou, és a on s’acumula més el poder.

Un quants anys després, va escriure un altre llibre titulat La posmodernidad (explicada a los niños)‘ (1986), llibre especialment complex tot i el subtítol amb el que el va batejar. Al marge de la dificultat que planteja aquest obra en el moment d’analitzar-la, sí que ens hem de quedar amb un dels capítols més importants de la filosofia postmoderna (capítol 3):  missiva sobre la història universal. En aquest text, Lyotard prova d’explicar-nos que han mort els grans relats que s’havien imposat en la civilització occidental. Aquest gran relats són:

  • El cristianisme
  • El marxisme
  • L’il·luminisme
  • El capitalisme

Tots ells tenen en comú la promesa d’una vida millor per a les persones i a més a més donen legitimitat per a actuar en pro a la finalitat que persegueixen; el cristianisme afirma que Déu és la explicació de tot i que seguir els seus passos és anar cap a la salvació eterna i dóna legitimitat a la persecució de l’heretgia (la Santa Inquisició); el marxisme explica que el feudalisme ha estat derrotat per la burgesia i que d’aquesta neix el proletariat que derrotarà (dóna legitimitat a la revolució proletària) a la burgesia per a finalment constituir-se un món on la terra no té cap altra amo que el que la treballa (estat de la plenitud); l’il·luminisme afirma que si deixem que sigui la raó la que governi la nostra vida, aquesta ens portarà cap a la realització personal (dóna legitimitat a la lluita contra allò que es consideri irracional, d’aquí es crea un etnocentrisme que veu les cultures exòtiques com a irracionals que portarà al naixement del colonialisme occidental); el capitalisme estableix el just equilibri dels mercats per tal de recompensar els esforços del treball portant a les persones cap a la prosperitat (dóna legitimitat a l’exercici de l’economia de lliure mercat i d’aquí el neoliberalisme).

Lyotard afirma que ja no existeixen aquests relats, que ja no tenen validesa en les societats occidentals perquè han deixat de ser arguments vàlids, ja que el  amb el saber es pot demostrar que són solament relats teleològics (que tenen finalitat en sí mateixos i prediquen que la consecució de la mateixa és inevitable) on mai s’acomplirà l’ideal que persegueixen degut a la dificultat de materialitzar-se en la realitat de les persones que li podrien donar sentit. Però el nucli de la postmodernitat és el fet que no existeix un gran relat que expliqui la totalitat de les coses, sinó que més aviat existeixen petits relats que sí donen una explicació del sentit de la història de forma local a les persones que viuen aquella realitat social: en detriment dels grans relats apareix l’exaltació dels petit relats. Aquest fet, la història llegida com a fragments relatius a allò local, és el nucli del pensament posmodernista que enalteix lo fragmentari a lo totalitari.

Però, hi ha un possible cinquè relat en la meva més humil opinió. Aquest gran relat es basa en la promesa de que la tecnologia porta inexorablement al ésser humà a viure una vida més plena, amb més comoditats, amb més seguretat i moltes altres avantatges. Tot això és per a mi un gran relat ja que de moment semble que la configuració de la societat de la informació, amb Internet com el seu principal element tecnològic, no acaba d’evitar el trauma de moltes famílies (occidentals o no) de haver de patir les conseqüències d’una crisi mundial en la que ells poca cosa tenen a veure (o més aviat molt poc). És segurament un argument molt subjectiu el que ara dono, però és molt trist imaginar una societat de la informació i del coneixement on podem patir veritable gana al mateix temps que estem rodejats de xarxes wi-fi i un telèfon mòbil intel·ligent a la butxaca. També cal recordar fets associats en aquest progrés tecnològic com el terror a les fàbriques de muntatge de tabletes i telèfon mòbils a la Xina o el vaixell de programadors a les costes dels Estats Units.

El postmodernisme va deixar de tenir sentit quan el desafortunat atemptat de les torres bessones va tenir lloc, ja que va anul·lar l’argument de que no existia una explicació global als fenòmens que passen al nostre món. Aquest fet va ser de tractament global i per tant va tenir repercusions i interpretació global-universal.  El cas és que a partir d’aquest moment ha quedat en entredit quina és la següent etapa que viu la humanitat. És potser la sobremodernitat (Augé;1992)? Analitzarem aquesta qüestió en un proper post.

Leave a Comment

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: