Skip to content

Noves pràctiques socials a Internet basades en la producció i consum d’artefactes audiovisuals

June 27, 2012

La intenció d’aquest breu artícle és presentar la pregunta de fons que varem plantejar-nos en el marc teòric de la nostra investigació ‘Les representacions audiovisuals de l’espai domèstic a les xarxes socials: El cas de YouTube‘ la qual es va formular consideran quines son les pràctiques creatives basades en la producció i consum d’artefactes audiovisuals que actualment es duen a terme a Internet i revisar que s’ha dit sobre el paper que juga la mediació tecnològica en el marc d’aquestes pràctiques socials a Internet.

Tal com assenyalen Ardèvol i Pinyol (2010a) la presència cada cop més freqüent d’elements de comunicació en les nostres tasques del dia a dia esta transformant la nostra forma de relacionar-nos amb el món. Bàsicament identifiquen dos processos presents en el consum de tota tecnologia digital:

  • L’adquisició.

  • La domesticació.

En aquest estudi, Ardèvol i Pinyol es realitzen la pregunta de com ens apropiem d’aquestes tecnologies i com passen a formar part de l’esfera domèstica transformant fins hi tot les relaciona familiars. En el nostre marc teòric, revisem els resultats de la seva investigació i els farem servir com a punt de referència per a respondre a les preguntes de fons d’aquest apartat: quines són aquestes pràctiques creatives basades en la producció i consum d’artefactes audiovisuals? Quin paper juga la mediació tecnològica en el marc d’aquestes pràctiques socials a Internet?

En primer lloc Ardèvol i Pinyol ens assenyalen que el significat que se li pot donar al mateix artefacte tecnològic dependrà de les mans que el facin servir, és a dir, d’aquella capacitat humana de convertir un objecte en finalitats. Els objectes – les tecnologies – són apropiats per part dels seus usuaris quan deixen de ser un bé de consum per esdevenir una possessió d’algú i entren a formar part del seu entorn, a ser part constitutiva del seu espai domèstic (Ardèvol i Pinyol, 2010a:2).

Aquesta domesticació es realitza en base als següent conceptes proposats per Silverstone, Hirsch, Morley (Silverstone i altres, 2003:21) i Ardèvol i Pinyol (2010a:3) i que prenen com a punt base de referència els quatre primers l’economia de mercat, els mitjans de comunicació de masses mentre que el cinquè fa referència a Internet com artefacte orientat a la producció domèstica més que de consum:

  • Apropiació: construcció de finalitats a partir d’un objecte.

  • Objectificació: on i com es situa l’objecte en un espai específic i quin significat dona en aquell espai.

  • Incorporació: com es fa servir i s’incorpora als processos domèstics pre-existents i com aquest és font de creació de nous processos domèstics.

  • Conversió: l’ús social que se li dona en aquella tecnològica i les relacions que es creen al voltant d’ell, especialment entre l’espai domèstic i Internet entès aquest com l’espai públic.

  • Sociabilització: capacitat d’integració d’Internet amb altres tecnologies de la informació i comunicació juntament amb altres processos domèstics.

A partir d’aquesta domesticació, entesa a través d’aquests cinc conceptes, té com a conseqüència en l’àmbit de les tecnologies de la informació i comunicació, un canvi de significats en quan els objectes i moments quotidians passen a ser part d’allò fotografiable i a ser compartits a través d’Internet amb el món on allò que era privat i clos es converteix en públic i disseminat (Ardèvol i Pinyol, 2010a:5). Segons Ardèvol i San Cornelio (2007), el potencial d’Internet d’igualar les capacitats de difusió de continguts autoproduïts per mitjans tècnics casolans amb aquells tradicionalment entesos com a professionals, ha contribuït de manera significativa a transformar la forma de veure Internet, no com només un artefacte tecnològic de consum sinó més aviat com un artefacte de creació i mediació de productes culturals en mans dels seus propis usuaris.

Tal con afirmen Ardèvol i Pinyol (2010a), ara qualsevol racó de casa, qualsevol objecte o succés quotidià s’esdevé fotografiable/enregistrable amb la intenció de poder ser editat i publicat amb posterioritat per tal de ser consumit per una audiència imaginada. També Fontcuberta (2011) reafirma aquesta posició argumentant-nos que les fotografies ja no recullen records per a guardar sinó missatges per enviar i intercanviar: es converteixen en purs gestos de comunicació on la seva dimensió pandèmica obeeix a un ampli espectre de motivacions (Fontcuberta, 2011).

El resultats obtinguts per Ardèvol i Pinyol (2010a:8) en la seva revisió dels estudis realitzats fins aleshores sobre l’ús de les càmeres dels mòbils, mostren l’emergència de tota una nova temàtica visual relacionada amb la vida quotidiana i l’espai domèstic (Ardèvol i Pinyol, 2010a:8). Aquestes noves pràctiques creatives s’estenen a altres tipus de càmeres i artefactes d’electrònica de consum com tabletes i reproductors d’àudio MP3, que són també artefactes d’ús comú i quotidià en aquesta nova cultura audiovisual digital amb la que convivim dia a dia.

La revisió d’aquestes resultats revelen que aquestes noves pràctiques creatives audiovisuals tenen com a principal motiu – sobre tot en els joves – l’objectiu de fer una transgressió d’allò que entenem com l’estètica tradicional del que entenem com a fotografiable/enregistrable i que comprenen fonamentalment pràctiques relacionades amb:

  • L’expressió dels propis sentiments.

  • Cerca i creació d’identitat.

  • Socialització.

  • Espais.

Ardèvol i San Cornelio (2007) també revelen en el seu estudi sobre les pràctiques mediàtiques i autoproducció en Internet, que aquestes practiques impliquen:

  • la posada en en escena,

  • la filmació,

  • l’edició,

  • la distribució

  • i recepció a Internet

de l’artefacte audiovisual produït on aquest pren com a principal punt de partida, un component lúdic orientat a la sociabilització amb altres usuaris a Internet compartint experiències de vida, ja siguin parodiades o representades amb des de diferents estils i intencions.

Considerant que aquestes autoproduccions traspassen l’esfera de lo privat i es fan públiques a Internet, aquestes poden ser comparades amb altres autoproduccions creant-se, tal com cita Ardèvol i San Cornelio (2007:14) a Slater (1995:191), una nova cultura audiovisual i de sociabilització al voltant d’aquestes activitats creatives.

A partir d’aquestes pràctiques l’esfera domèstica és exhibida a Internet creant-se una extensió de la llar a través d’Internet, creant-se una línia imprecisa entre els límits d’espai públic i espai privat que varem revisar en el primer apartat d’aquest marc teòric i que de fet, aquestes pràctiques reforcen aquesta re-definició del concepte públic i privat en les pràctiques de sociabilització basades en la producció i consum d’objectes culturals audiovisuals que escenifiquen o reprodueixen literalment l’escena domèstica, la intimitat de cada persona, les seves intencions i secrets davant la vida.

La nostra intimitat va més enllà de l’espai (domèstic) on es viu i es converteix en el que en aquest marc teòric anomenem intimitat públicao compartida a més a més de ser transportable, en el sentit de poder fer-ne ús al marge del lloc on estiguem, allò que Bakardjieva (2006:62) defineix com la llar virtual, on les tecnologies de la informació i comunicació i Internet ens permeten compartir un mateix moment social.

El passar de sentiments privats a sentiments col·lectius (Delgado, 2009) el considerem com una oportunitat de transgredir la nostra pròpia experiència de vida, de fer una performance d’allò que per a nosaltres és íntim i forma part de l’anonimat d’una vida en societat. Difondre una autoproducció audiovisual comporta una teranyina de significats que van des del mateix moment de decidir captar els instants d’un fet viscut amb una càmera fotogràfica o de vídeo, passant per tot el procés de edició, difusió i consum al qual es veu sotmès el producte audiovisual que conté aquella representació i el conjunt de subjectivitats que giren al voltant de les interpretacions que farà l’audiència.

Internet, com a espai de creació i d’expressió, es vincula a l’espai domèstic d’una forma productiva i no només com a objecte de consum. La llar, entesa per l’economia de mercat com l’esfera privada dedicada a la reproducció social i al consum, esdevé també un espai de producció i de creació, un espai des d’on compartim amb els altres el sentit de les nostres vides (Ardèvol i Pinyol, 2010a:10).

Comments are closed.

%d bloggers like this: