Skip to content

Jürgen Gerhards i Mike S. Shafër, en la seva obra ‘Is the Internet a better public sphere? Comparing old and new media in the USA and Germany.

February 5, 2012

Les conclusions del seu estudi (Jürgen Gerhards i Mike S. Shafër) neixen d’una revisió teòrica del que s’havia escrit fins ara sobre l’esfera pública i com Internet pot suposar un canvi en el que fins ara havia monopolitzat els vells mass-media en relació a que les persones a peu de carrer puguin pronunciar-se sobre determinats aspectes que són d’interès públic i la seva veu tenir almenys l’oportunitat de ser escoltada per una audiència global o de rang més ampli que la que es pot donar en una conferència o conversa de cafè. El seu marc teòric es centra en diferenciar els diferents nivells d’estratificació/classificació dels vells i nous mass-media i obtenir una unitat de mesura que permeti comparar el grau de participació de l’audiència en cadascun dels nivells. En el primer nivell es troben les trobades presencials entre amics, companys de feina, i el sistema és el que habitualment coneixem com a conversa de cafè, la qual té com a característica fonamental la facilitat amb la qual es poden crear i implicar participants en contraposició a el poc o nul efecte que poden tenir a gran escala. Aquest nivell es materialitza a Internet a través del encreuament de correus electrònics i missatgeria instantània com a dos exemples equivalents en el món online. El segon nivell que identifiquen els dos investigadors és el dels esdeveniments públics com ara ‘meetings’, taules rodones i ponències de qualsevol estil. Aquest segon nivell té com a característica que ja hi ha uns prerequisits per accedir com a participant en el debat públic alhora que el seu impacte social és de més transcendència que el nivell anterior. El seu equivalent en el món online, segons els dos investigadors, són sobretot els blogs i els fòrums. Val a dir que no estic personalment d’acord en considerar qualsevol blog i qualsevol fòrum, ja que la facilitat amb la qual es pot crear tant un com un altre per part de qualsevol ciutadà no comporta cap mena de concentrador que motivi a la participació pública, a no ser que aquest tingui per naturalesa uns continguts i una ‘fama prèvia’ de l’autor que immediatament dispari la seva popularitat i per tant el seu reconeixement/atractiu. El tercer i últim nivell és el dels propis mass-media com ara la premsa escrita, la ràdio i la televisió, els quals requereixen d’una infraestructura complexa i es caracteritzen per tenir una participació molt selectiva en quan a aquells que expressen la seva opinió respecte a una tema d’interès públic, i el seu impacte és de gran abast. Aquest són els mass-media que Jürgen Habermas critica contundentment per materialitzar un monopoli de la opinió pública, on només una població molt limitada, i prèviament seleccionada, poden posar la seva veu en oïdes de tothom, sent aquesta veu dirigida per condicionants polític-econòmics i materialitzant-se doncs com una forma de poder al duu a terme una pràctica mediàtica de conducció de l’opinió pública cap una direcció establerta prèviament per aquest sector de privilegiats de la societat i que només representa una part de la veritable opinió pública. L’equivalent en el món online d’aquest nivell de estratificació són els motors de cerca com ara Google. El seu objecte d’estudi són els vells i els mass media amb l’objectiu de fer un estudi comparatiu entre el grau de participació en un i altre i esclarir si realment Internet és millor espai per a que la ciutadania es faci escoltar. Per a duu a terme aquest estudi empíric, trien com a camp de treball EEUU i Alemanya, països on esta garantida la llibertat de premsa i d’opinió. En concret trien un representant de cada tipus de mass-media: per a la vella mass-media trien la premsa escrita i per a Internet trien la web. Finalment decideixen triar un tema a observar on aquest reuneixi els requisits de ser un tema subjecte a debat en l’actualitat i que tingui un abast participatiu general per part de la població. El tema és el debat sobre l’avenç en els descobriments en el camp d’estudi del genoma humà. Respecte a la població, aquesta es categoritza en diferents nivells professionals, concretament actors científics de diferents àrees, actors econòmics, participants de l’esfera política, societat civil i periodistes i professionals de la informació. Com a conclusions a partir dels resultats obtingut, s’argumenta que no és cert, almenys en l’escenari triat per a la seva investigació, que Internet esdevingui un mass-media millor que aquells que conformen els mass-media tradicionals (premsa escrita, televisió, ràdio) sempre tenint en compte que l’estudi comparatiu té en compte només la participació pública en la premsa escrita en comparació la mateixa en la web. D’acord amb el resultat de la seva investigació només s’observa una diferència significativa a nivell participatiu i és en la població dels professionals de la comunicació. Com a reflexió final, Jürgen Gerhards i Mike S. Shafër deixen obert un nou debat al voltant dels possible monopolis de l’esfera pública a Internet degut a una característica tècnica del funcionament dels cercadors a Internet. Aquest últims presenten com a primers resultats aquelles pàgines que tenen més grau de rellevància. El grau de rellevància es calcula tenint en compte el número d’enllaços que des d’altres pàgines es realitzen alhora que també es té en compte recursivament el grau de rellevància d’aquestes que referencien. Aquest funcionament afavoreix que certs actors amb un grau de fama concret, puguin donar molta rellevància a pàgines pròpies al ser aquests referenciats per altres actors de gran reconeixent, creant una ‘xarxa’ concreta de referències que fan pujar qualsevol nova web fins a les primeres posicions dels cercadors i aconseguint amb això una clar predomini de la seva veu sobre la resta. Això deixaria de banda, o almenys poc visibles per a l’audiència que fa ús d’aquests cercadors, referències a pàgines on la participació ciutadana, molt lluny de la fama dels actors consagrats, manifesten públicament les seves opinions sobre afers públics. Per tant, a títol de síntesi, es proposa valorar si els cercadors d’Internet no poden ser la única via a considerar per part de l’audiència quan es tracti de escoltar la veu dels altres, per tant, això comporta tenir en compte altres vies d’accés a l’esfera pública en Internet més enllà de les cerques tradicionals a Google (per posar un exemple).

 Obres relacionades:

 Oblak, T. (2002) ‘Dialogue and Representation’, Javnost/The Public 9(2): 7–22.

 Papacharissi, Z. (2002) ‘The Virtual Sphere: The Internet as a Public Sphere’, New Media & Society 4(1): 9–27.

Comments are closed.

%d bloggers like this: