Skip to content

El context de la fotografia: l’evolució de la nostra cultura visual

March 28, 2012

La primera imatge fotogràfica va veure la llum al segle XIX fet que va iniciar una canvi cultural gradual, alhora que radical en la nostra forma de veure el món . Durant aquest segle i el segle XX es van realitzar avenços importants prenen com a objecte de treball la imatge, i com a referència la fotografia. Tal com assenyala Alberich i San Cornelio, enfront de la resta de mitjans anteriors i simultanis a la fotografia, aquesta va esdevenir el mitjà visual més revolucionari, innovador i representatiu del món industrialitzat (Alberich i San Cornelio, 2012:5). La característica més important d’aquest primer període, atenent al meu punt de vista, és la creença popular que una fotografia és una mostra fidel d’un escenari real, com un testimoni d’un fet que s’ha donat en un instant temporal i un lloc físic concret. Però dins d’aquesta cultura visual es diferencien dos posicionaments al voltant de la imatge: la estàtica, proporcionada per una fotografia, i poc temps després la dinàmica, proporcionada per l’aparició en escena del cinema. En contraposició al cinema, en la fotografia el medi en sí mateix gaudeix d’una veracitat assignada de forma general per part del seus usuaris. Veure una fotografia s’esdevé veure el que veien els ulls del fotògraf. No va passar el mateix amb el cinema, donat que en poc temps es va passar de la filmació d’escenaris o aconteixements reals a convertir-se en un medi eficaç per a narrar històries reals o fictícies però que necessitaven d’una representació, fet que el deslligava com a testimoni inequívoc de la realitat: és la història la que podria haver estat real en un passat, present o futur, però no el que la gran pantalla ens mostrava en aquell instant.

Però amb l’arribada de les millores tecnològiques i nous descobriments del segle XX, identifico un segon període en el món de la imatge fotogràfica i és a partir de la desmaterialització de la imatge. Els nous sistemes d’enregistrament i reproducció com ara la televisió i amb posterioritat el sistemes de computació i la informàtica, permeten crear i/o conservar una imatge, ja sigui estàtica o dinàmica, en un suport electrònic, deslligant l’objecte visual d’un medi de naturalesa analògica com ara el suport fotogràfic. Degut a que ara les imatges, i concretament les imatges fotogràfiques, estan en un medi digital, les modificacions sobre la imatge consisteixen en alterar aquestes seqüències digitals. Podem considerar aquest fet com el punt d’inici de la edició digital, fet que serà transcendent fins als nostres dies en quan a les noves formes d’art sorgides al voltant de les imatges digitals. Poc a poc, els sistemes d’enregistrament i edició es van abaratint degut a la seva producció en massa i amb la reducció de costos que això representa, permet l’arribada al món domèstic d’equips cada cop més avançats. Poc a poc, l’àmbit domèstic va experimentant un canvi gradual cap a un tercer període que va des de l’enregistrament de moments memorables, tal com Ardevol i Pinyol ens citen com “cultura Kodak” (Ardèvol i Pinyol, 2010a:4), cap a un nou escenari de pràctiques culturals on tant lo quotidià com la representació es constitueixen pedres angulars d’una nova cultura visuals al voltant de les noves tecnologies de la informació i comunicació. No obstant, cal destacar el paper determinant d’Internet com a medi de comunicació de masses juntament amb la seva constitució com cultura i com a artefacte cultural (Hine, 2000) ideal per a la transmissió, difusió i consum d’artefactes culturals. La seva aparició dins de la cultura popular juntament amb l’abaratiment dels dispositius tecnològics com ara telèfons amb càmeres de vídeo han promocionat una nova dimensió en la forma d’entendre la imatge i sobre tot, plantejar-nos les noves formes de pràctiques culturals i artístiques al voltant d’aquest fenomen.

 Ostendorf ens convida a no creure en la veracitat de les fotografies degut a la seva naturalesa fictícia donada per la possibilitat d’una manipulació de la mateixa a través de l’edició digital: dèiem sovint que una imatge equival a mil paraules o que una fotografia no menteix. Doncs bé, ara sí que menteixen. I poden mentir d’una manera convincent. A mesura que la manipulació digital es converteix en més econòmica i comuna, qui es creurà mai més una fotografia? Jo crec que ningú.’ (Ostendorf, 1996). Aquesta afirmació d’Ostendorf cal tractar-la amb molt de compte. En primer lloc cal tenir present en tot moment la intersecció entre noves tecnologies i l’art visual, eix que vertebra tota aquesta exposició i com aquest fet ens fa reflexionar sobre la distinció entre real i fictici en quan a lo que ens mostre una imatge. En primer lloc, abordem les diferències que ens aporta a nivell de propietats de la imatge, el fet que ara la imatge sigui digital i no pas un revelat: transmissió, edició, difusió i tantes altres que podem contextualitzar en les múltiples funcions que la tecnologia pot aplicar sobre una seqüència digital en la qual es fonamenta la representació del contingut de la imatge digital. Aquestes propietats, en la fotografia analògica no estaven disponibles, però la pregunta que ens fem per a reflexionar sobre el que ens argumenta Ostendorf és la següent: el fet que la fotografia analògica no gaudeixi d’aquestes propietats la converteix sí o sí en un testimoni fidel de la realitat sense cap mena de subjectivitat, fantasia o truc en allò que mostra? En altres paraules, és la fotografia analògica sempre objectiva? Sobre aquest tema, experts en la matèria com a Fontcuberta ens adverteixen en que el medi no és transparent (Fontcuberta, 2011), és a dir, no podem concebre la fotografia com aïllada de les subjectivitats que pot introduir el propi medi de producció i difusió. Si atenem en aquesta reflexió, i a més a més tenim en compte aspectes de la tècnica fotogràfica, una fotografia analògica pot ‘mentir-nos’. Tot gira al voltant de la il·lusió que es forma al voltant de la nostra lectura visual sobre la imatge que projecta aquell objecte visual en qüestió. Així doncs podem trobar indicis de simulació o il·lusió òptica poc després del propi naixement de la fotografia al segle XIX amb les fotografies post-morten

1. Per tant, l’objectivitat del medi es pot posar ja en entredit i no com a conseqüència de la naturalesa digital de les imatges actuals sinó per les possibles interpretacions que l’espectador pot fer al respecte juntament amb les possibles intensions de l’artista o fotògraf en el moment de concebre la fotografia. Al marge de la naturalesa analògica o digital de la fotografia, només el context de la fotografia ens pot donar les claus interpretatives amb les quals podem entendre la intenció del seu autor. A títol d’exemple, una fotografia etnogràfica no pot ser completament interpretada sense saber a priori quina intenció havia posat l’autor de la mateix en el moment de fer-se. Tal com ens assenyala Ardèvol, el valor de la fotografia etnogràfica no rau, doncs, en el fet que sigui una reproducció fidel de la realitat, un document històric, un registre objectiu, el valor etnogràfic no és una propietat de l’objecte, sinó el producte d’una relació entre l’investigador, allò investigat i les seves mediacions tècniques. La diferència entre una fotografia publicitària i una fotografia etnogràfica no es troba a simple vista, i tanmateix està inscrita en la mateixa composició de la fotografia; ara bé, només un bon coneixement del context ens en pot donar les claus interpretatives (Ardèvol, 2001:57). Per tant, m’atreveixo a concloure que les paraules de Ostendorf no són objectives donat que deixen de banda les capacitats creatives d’aquest invent les quals es manifestes en el contingut en forma de testimoni real i objectiu de vegades, i altres com a il·lusió sent possible fer això sense cap mena de tractament o edició posterior. Sí que és cert que les noves tecnologies i la naturalesa digital de la imatge actual permet accelerar aquests processos de creació de il·lusió a traves de la imatge, però tal com considero des del meu punt de vista, només són conseqüència d’una evoluació tecnològica, però la capacitat il·lusòria estava present des del primer moment que es va inventar la pròpia càmera de fer fotografies.

En una cultura de la imatge construïda a partir d’un consum en massa d’objectes visuals de tota mena i presents en el nostre dia a dia com a part d’un llenguatge que entenem a ‘cop de vista’, no es podríem plantejar la següent pregunta: realment qualsevol espot televisiu, cartell publicitari d’autopista, imatge ‘trucada’ en flickr, pel·lícula, etc, no forma part d’un estil de vida de transgressió constant d’allò que precisament en els inicis de la fotografia volíem entendre com la representació fidel dels escenaris reals? Volem viure en una realitat alternativa on l’art visual és una via de connexió? Fins a on ens pot portar l’art basat en la imatge? No ho podem assegurar certament però en la meva opinió encara queda un gran viatge on art i tecnologia aniran segurament de la mà per molt de temps si és que no serà ja per sempre.

Alberich, J. i San Cornelio, G. (2012) ‘Imatge i cultura visual: l’emergència de la cultura visual digital‘: Universitat Oberta de Catalunya.

Ardèvol E. (2001) ‘Imatge i coneixement antropològic‘: Barcelona, Anàlisi : quaderns de comunicació i cultura: http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n27p43.pdf    

- i Pinyol, E. (2010a) ‘La domesticació d’Internet ‘: Article per a l’Exposició Domestic. http://eardevol.files.wordpress.com/2006/12/la_domesticacio_dinternet2.pdf

Berenguer, X. (1990) ‘Las imágenes sintéticas: temas de diseño‘:

http://www.upf.edu/pdi/dcom/xavierberenguer/textos/sint/sintetc.htm  

Fontcuberta, J. (2011) ‘Por un manifiesto postfotográfico‘: article publicat a La Vanguardia : http://www.lavanguardia.com/cultura/20110511/54152218372/por-un-manifiesto-posfotografico.html  

Goldman, R. (2012) ‘The “Surrealistic Pillow” project‘: http://www.ronengoldman.com/?p=975  

Hine, C. (2000) ‘Etnografia virtual: Internet como cultura y como artefacto cultural‘: Barcelona, Editorial UOC.

Ostendorf, B, (1996) ‘Qui es creurà més una fotografia?‘ AVUI, 23 d’abril. Barcelona: Editorial Premsa Catalana.

Robins, K. (1995) ‘Will image move us still?: The “death of photography” ‘: Ed Routege

About these ads

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 47 other followers

%d bloggers like this: